![]() |
Victor Delhez. L'Albatros. |
Yo
escuchaba en Manresa un Ruiseñor que me daba melodiosos insomnios y que le
hacía pimpirimpainas y azofainas a la luna.
Una
noche una sombra monstruosa cruzó por mi ventana, que se fue acortando al
concretarse en un catalancito con una espingarda vieja, de esas Montecristo de
cargar por la boca. El salvaje tomó la puntería y el Cantor voló al aire hecho
trizas entre un trueno y un chorro de humo.
No sin
haber gritado antes de morir:
– ¡Bárbaro!
¡Soy un Ruiseñor!
– Bon pro ti tingui – dijo el cazador –.
Hoy día los rosiñoles son los que primeru van a la olla.
¡Qué
olla, pobre poeta! Para la olla no quedó ni una pata sana, sino un chafarrinón
de plumas. Te tiran porque cantas, y eres un blanco seguro.
Padre Leonardo
Castellani. El Ruiseñor. Camperas.
…
La poesia
és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d'Eva.
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d'Eva.
Los fa
record del paradís perdut
on jugava l'amor amb la ignocència,
i els ne fa somiar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.
on jugava l'amor amb la ignocència,
i els ne fa somiar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.
Ella és lo
rossinyol d'aquells jardins,
són llur murmuri bla ses canticeles,
que hi transporten al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves.
són llur murmuri bla ses canticeles,
que hi transporten al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves.
No es
deixa engabiar en los palaus,
no es deixa esbalair per la riquesa,
en la masia amb los senzills del cor
ses ales d'or i sa cançó desplega.
no es deixa esbalair per la riquesa,
en la masia amb los senzills del cor
ses ales d'or i sa cançó desplega.
Mes per
sentir-li modular a pler
la pobra humanitat està distreta.
Qui està distret amb lo borboll mundà,
com sentirà la refilada angèlica?
la pobra humanitat està distreta.
Qui està distret amb lo borboll mundà,
com sentirà la refilada angèlica?
L'aucell
del paradís no es fa oir, no,
de qui escolta la veu de la sirena.
Lo cel que es mira en la fontana humil
no s'emmiralla en la riuada tèrbola.
de qui escolta la veu de la sirena.
Lo cel que es mira en la fontana humil
no s'emmiralla en la riuada tèrbola.
De poetes
cabdals prou n'hi ha haguts;
cap d'ells la dolça melodia ha apresa.
Qui n'arribés a aprendre un refilet,
aquell ne fóra l'àliga superba.
cap d'ells la dolça melodia ha apresa.
Qui n'arribés a aprendre un refilet,
aquell ne fóra l'àliga superba.
Mes l'aucellet
refila tot volant,
calàndria de l'empírea primavera,
allí dalt entre els núvols de l'orient
llença un raig d'harmonies i s'encela.
calàndria de l'empírea primavera,
allí dalt entre els núvols de l'orient
llença un raig d'harmonies i s'encela.
Jo l'he
sentida un bell matí de maig,
lo bell matí del maig de ma infantesa.
Jo l'he sentida la gentil cançó,
per ço m'és enyorívola la terra.
lo bell matí del maig de ma infantesa.
Jo l'he sentida la gentil cançó,
per ço m'és enyorívola la terra.
Monseñor
Jacinto Verdaguer. Què és la poesia?
…
Por
divertirse, a veces, suelen los marineros
Cazar
albatros, grandes aves de los mares,
que
siguen, de su viaje lánguidos compañeros,
al
barco en los acerbos abismos de los mares.
Pero
sobre las tablas apenas los arrojan,
Esos
reyes del cielo, torpes y avergonzados,
sus
grandes alas blancas míseramente aflojan
y las
dejan caer cual remos a sus costados.
¡Qué
zurdo es y qué débil ese viajero alado!,
Él,
antes tan hermoso ¡Qué cómico en el suelo!
Con una
pipa uno el pico le ha quemado,
Remeda
otro, renqueando, del inválido el vuelo!
El
Poeta es como ese príncipe nublado
que
puede huir las flechas y el rayo frecuentar;
en el
suelo, entre ataques y mofas desterrado
sus
alas de gigante le impiden caminar.
Charles
Baudelaire. El Albatros. Versión
castellana de Nydia Lamarque.
Nenhum comentário:
Postar um comentário